Les notes de Franz Liszt omplen l'habitació. Ja he hagut d'encendre la làmpada doncs la llum que entra per la finestra és insuficient per treballar. Estic decorant unes capses de fusta. El gat dorm sobre el llit. Penso que hi hauria d'haver més capvespres com aquest. Fa poca estona que en Dani, que va fer un any divendres de la setmana passada, ha marxat. L'han vingut a buscar els seus pares, que es van casar divendres de la setmana passada. Pensar en el dia 18 és somriure i emocionar-se.
Quantes vegades no he començat una crònica de divendres tot pensant en posar-la aquí? Quantes vegades no he pensat en explicar misèries? I alegries? I esperances? Quantes vegades no he començat un post mentalment i al cap d'un moment l'he descartat? Són tantes! I les vegades que penso que m'enyoro i que hauria de passar per casa vostra! Però no faig ni una cosa ni l'altra. Em sento esgotada. Si la cosa estigués a un nivell extra-superior podria robar les paraules d'en Pep i dir que estic buida, però mentiria. Estic massa plena i necessito buidar-me.
M'agafo un temps, de fet es podria dir que ja ho feia sense ser-ne del tot conscient. He arribat a una cruïlla important en el meu camí i ja fa temps que intento esbrinar cap a quina direcció he de girar el timó.
Potser faré alguna entrada esporàdica, però no prometo res. Al país veí de les promeses diuen que són 'fáciles de hacer y fáciles de romper' i jo no en vull trencar cap.
Liszt continua omplint l'estança i a mi les capses em reclamen... fins ara!
