beneïda pluja ...

A fora hi plou ja fa hores, a les lloses del pati ja hi ha algun bassal i els colors són més vius que mai. La gespa és plena d'ocells pasturant, sobretot pardals i verdums. N'hi ha algun que s'arriba a la menjadora. 

A dins, aliè a tot el que passa, un vailet de 10 mesos s'adorm a coll de la tieta que li murmura una cançó a cau d'orella. La canta dues vegades, de fet la tarareja més que no la canta, ja que no recorda la lletra.

Quan el deixa al llit ben adormit se'n va a seure davant la porta vidriera i es passa la mitja hora de la becaina infantil contemplant el pati, la pluja, els ocells. Podria fer alguna altra cosa, però no fa res més que seure i contemplar. Pardals, pinsans, verdums, mallerengues... Pluja, molta pluja. Verds intensos i una magnolia japonesa ben florida. S'aixeca un parell o tres o quatre vegades per vigilar el son tranquil del nebot i torna a seure. Cada vegada que s'ha aixecat els ocells han volat fins els arbres del veí i quan s'ha quedat quieta han anat tornant mica en mica. El gos dorm a la cuina. Tot és tranquil·litat, pau i silenci. Plou, finalment plou.

Il·lustracions de leontinemay

per evitar el .es de blogger...

Us passo un enllaç  on ens expliquen com podem eliminar l'espanyolització del nostre bloc.
Si no us hi heu fixat avui a les adreces dels blocs de blogger hi apareix un .es al final i això què voleu que us digui, queda molt lleig, no trobeu?

es darrers dies d'hivern ...

Un pagès llaura amb el tractor envoltat d'esplugabous expectants. Serà Montfullà una nova Bodega Bay?

La magnòlia de fulla perenne sacsejada pel fort vent del nord és refugi d'un pit-roig que refila alguna queixa. Suposo que no li deu fer cap gràcia no poder volar amb normalitat.

La tramuntana t'ho porta, s'ho endú i t'ho torna a portar. Vet aquí les migranyes que es mouen al ritme del vent.

Els dies de tramuntana forta el Pi Cabaralla es pot trobar a la parada del bus de Salt. I si no l'és en copia ben bé l'actitud.

Els arbres florits a contrallum semblen pedres precioses escampades pel vessant de la muntanya.

El liquidàmber és la sala d'espera de la menjadora. Mallerengues blaves i carboneres, pit-roigs, tallarols de casquet, pinsans, pardals... s'hi aturen per comprovar si hi ha algú menjant i s'hi queden esperant el torn. En cas d'impaciència els fan fora sense esperar-se gaire.

Dues taques blanques trenquen l'homogeneïtat blava. Són tan insignificants davant tanta immensitat que els hi faig una foto pel seu atreviment.

the rain song ...

Aquesta nit he somiat que plovia. Ho recordo perquè m'he despertat a mig somni i després m'ha costat uns quants quarts tornar a dormir. Em feien mal els ulls tot i tenir-los tancats.

Quan finalment m'he despertat del tot i he sortit del llit he somrigut al veure que no feia sol.

"Passen gotes" m'ha dit la mare. I jo he pensat "que no passin, que es quedin!!"

I se n'han quedat unes quantes i era un goig respirar i escoltar i mirar.

Ha plogut poquet, però val més això que no res. Ara toca esperar que hi torni i ho faci molt més i que mentre neteja l'aire aprofiti per endur-se'n aquesta migranya que no sembla acabar mai.