dani&me ...

de com plou sobre mullat i de penjar d'un fil ...

Un matí d'un dimarts que no podríem considerar un dels meus millors dies. De fet a última hora del dilluns un petit 'clack' dins del meu cervell em va fer veure-ho tot d'una tonalitat grisa tirant a negra força desagradable. Tenir la sensació de que no m'agradaria gens el que m'esperava en aquella visita i la seguretat de que no anava mal encaminada.

Hi arribem cinc minuts abans de l'hora i encara no tenim temps de pensar en res que surt el metge i em demana si tinc visita amb ell.

-Sí.

-¿Nombre? (és sud-americà)

-N.L.

-Ya puedes pasar.

Un cop dins de la consulta se'm queda mirant fixament, assenteix amb el cap i diu:

-Me acuerdo de tí.

Intento somriure però no puc. El que tinc són unes ganes terribles de plorar. El buit que notava a la boca de l'estómac s'ha expandit per tota jo. Me acuerdo de tí...

-¿Hiciste el tratamiento que te dí?

-Sí.

-¿El dolor se pasó?

-No.

Arruga el front.

-Vamos a ver las radiografias.

I m'explica el que hi ha, molt bé, tant que quasi puc notar les vèrtebres. I em comfirma, més o menys, el que em temia. Hèrnia discal. I no dic absolutament res. Res de res. Si dic alguna cosa més que monosíl·labs, ploraré. Descarta l'operació i ens explica que hi ha molts tractaments possibles però que primer s'ha de confirmar el diagnòstic amb una ressonància magnètica.

És trist pujar al paradís i no ser capaç de veure'l per haver-se estat mirant massa el melic.

El dijous, després de no vessar encara cap llàgrima i de passar una tortura magnètica (quin atraüt!), la mossa del laboratori ens diu que sembla més una protusió que una hèrnia. I jo prefereixo que m'ho expliqui ben bé el doctor. Fins i tot li somriuré, tot i que a estones només vulgui plorar.

Som funàmbuls emocionals.

senyals [?]

Dos quarts d'onze de la nit. Un carrer de poble buit il·luminat minsament per un parell de faroles. Al cel uns quants núvols, la lluna, la fosca i un esgarip. M'aturo i miro tots els teulats que m'envolten i el cel. No veig res però sé que hi és. El silenci ho omple tot i m'estic allà ben quieta durant una estona. Més silenci. Torno a caminar i l'esgarip creua, de nou, la fosca. Continuo sense veure res però ja no m'aturo. Estic somrient.

Les quatre de la mateixa nit, o n'hauríem de dir les quatre de la matinada? Un altre carrer amb més llum en un altre poble, som tres que anem cap a dormir. Al cel ja només hi ha negror i el terra és moll. Sento un crit familiar i em torno a aturar. Aquesta vegada no és l'esgarip tot i que també el reconec. Aixeco el cap i la veig. Una ombra blanca creuant el cel negre.

Els antics grecs creien que si una òliba volava sobre l'exèrcit abans de la batalla, era una senyal de victòria. Jo espero poder guanyar la meva guerra particular.