casament I ...

Aquesta tarda hem assistit a un casament multitudinari. Després de 25 anys vivint en pecat (valga'mdéusenyor!) els gegants del poble s'han casat. Ha sigut molt maco tot plegat. Amb el cor a punt de sortir-me per la boca sempre que els veig ballar. I ara més. Perquè allà sota, ara hi ha dos dels meus "nens". Dels que jo havia dut a coll-i-bè quan feia de monitora. Ara ja em passen un pam. Amb els que havia passat hores i hores perdent la veu i acabant les energies, fins el punt d'arribar a casa, asseure'm i no poder-me moure. Literalment. Però amb una felicitat impagable. I encara dura, quan ens trobem després de 10 anys i hi continua havent un bon feeling. No puc dir que passa el mateix amb tots, però m'és igual.
I dels meus nens, n'hi ha un parell que em tenen el cor robat, desde fa més de mitja vida, molt i molt més. En P i la B. I avui els he vistos a tots dos, i m'han abraçat i omplert de petons. I jo els he abraçat i omplert de petons.
I, encara que no em toqui, quan els veig el meu orgull es dispara i se sent satisfet i cofoi.
Un dia li vaig comentar a en P. Que m'agradaria pensar que vaig posar algun granet de sorra, algun ingredient encara que insignificant, que ha ajudat una miqueta a fer-se tal com són. Ells mateixos, dos sols que m'estimo amb bogeria.
Ell va dir que sí, que molt més que un granet hi havia posat, però és clar... ell també m'estima amb bogeria, què m'ha de dir sinó?
Són taaaaaaaaaaaaaaaaaaan macos els meus "nens"!



.