Després de passejar enmig de gent i botigues, després de satisfer la nostra llamineria amb un gelat de xocolata acompanyat d'un de cafè, enfilem cap a la platja... encara no hi hem arribat i al final del carrer ja es veu l'horitzó blau, ja ens arriben aromes de mar. Només arribar a la platja ens treiem les sandàlies i ens acostem a l'aigua. No m'agrada la sorra, massa pedres pels meus pobres peus, que amb la calor es tornem molt sensibles. Sóc de les que li encanta aquella sorra tan fina, que a ningú més agrada, la que s'enganxa tant, la que hi ha a la majoria de platges de l'Alt Empordà. El mar està preciós, la llum hi dibuixa reflexos platejats que es tornen blau turquesa quan les ones trenquen a la platja. M'assec sobre la sorra i em disposo a contemplar tot el meu voltant. La Su* fa estona que s'ha arromengat el pantalons i es passeja i juga amb les ones. L'horitzó mig desdibuixat per un núvols rogencs va canviant de color a mida que passa el temps. Restem quietes, l'una al costat de l'altra, admirant el mar, l'olor, el so i el moviment de les ones ens hiptonitzen i ens deixem omplir pel seu vaivé cadenciós. M'agrada la platja quan no hi ha gent, en un dia com avui ja tard quan comença a refrescar, però sobretot a l'hivern després d'una tempesta, quan ningú passa a netejar-la, amb la marinada freda fent-me encongir dins l'abric, gaudint d'un sol tebi i agradable, quan el que està ple a vessar durant l'estiu sembla un desert... Les mosques, però, fan acte de presència i ens "obliguen" a canviar de lloc, ara, un xic més lluny de les ones, assegudes altra vegada cara al mar, continuem admirant-lo. Els meus ulls no donen a l'abast, tot el que veig podria ser una fotografia meravellosa, els vols baixos dels gavians damunt del nostre cap, els seus balls amb el vent damunt del mar, els seus jocs damunt l'aigua... és una de les aus que té el vol més bonic. Tot d'una penso que m'agradaria ser un d'ells, poder volar a cavall del vent, amb l'única preocupació de trobar un bon peixet per omplir l'estòmac. Li dic a la Su*, en parlem una mica i dic en veu alta el que penso: el pitjor que ens podia passar als humans era tenir capacitat per raonar.
Però sense el raonament no podria apreciar la bellesa que tinc davant meu... o potser sí?
