pinzellades ...

Avui el vent, a última hora de la tarda, ha fet de pinzell...

volant de peus a terra...

Un corb marí ressegueix el Ter en línia recta. Avui només un.

Un aligot dalt d'un pal de telèfon, bellíssim i elegant, resta impassible davant la pressa que mostren els animals d'acer, ocupats per altres animals que no tenen temps per contemplar res. Si no se li presta prou atenció, es podria ben dir que algú es va equivocar i va fer un pal més llarg que la resta. El color del seu llom es confon amb l'element sustentador. Al pit, unes plomes blanquinoses el delaten davant els ulls observadors.

Des del Pasteral fins a Vilanna, als meandres del Ter que es poden albirar, no s'hi veu cap moviment, cap animal. Però això no vol dir que no hi siguin. Qualsevol dia, qualsevol matí, tornaré a veure al bernat pescaire, als ànecs collverd i al martinet o agró blanc.

Fa temps que enyoro una bona passejada pels Aiguamolls de l'Empordà.

nus ...

A la una, s'ha mig desfet el nus a la boca de l'estòmac i he aprofitat per baixar a la cuina i sopar una mica i fer-me una infusió relaxant. A dos quarts de dues em tornava a posar al llit, els ulls oberts de bat a bat.
Feia un xic més de tres hores que havia fet un petó a la iaia de bona nit. Potser l'últim...

La mort és l'única certesa que tenim en aquesta vida.
La vigília de Nadal, o potser el dia abans, el meu germà em va plantejar dues qüestions. Si ara et diguéssin que pateixes una malaltia terminal i que et queda un mes de vida, però que durant aquest mes pots fer, més o menys, vida normal, canviaries alguna cosa? canviaries la teva manera de viure? Li vaig respondre que segurament que sí, que aprofitaria al màxim el temps. I si et diguéssin que tens una malatia terminal i que et moriràs però no saben quan, que pot ser d'aquí unes setmanes o mesos o anys o dècades... també ho canviaries? I aquí ja no vaig saber què dir, potser sí, no ho sé... o potser continuaria fent com fins ara... I després em va dir que la vida és com aquesta última opció, que hi som però no sabem fins quan. Que s'ha de viure amb tranquil·litat, posant il·lusió i alegria en tot... No va fer servir aquestes paraules exactes, però el significat era aquest. Entomar la vida tal com ens ve i viure-la tan alegrement com poguem.
Hi ha coses que ja les saps. Hi ha maneres de plantejar-les que fan que allò que ja saps prengui una nova dimensió.

La iaia s'està apagant ràpidament. I nosaltres batallem en unes arenes movedisses plenes de contradiccions. El dolor de la pèrdua es mescla indefectiblement amb l'anhel de que s'acabi aviat i no pateixi més.

El despertador sóna a tres quarts de set. Més o menys una hora després surto de casa per anar a treballar. Tota jo sóc recança. Tota jo sóc un nus.
Poso la ràdio però no tinc gens de ganes d'escoltar gent que xerra. Busco música i em trobo amb la veu de la Julieta Venegas... el seu deix em relaxa i el nus s'afluixa un xic.

agró blanc [?] ...

T'emmirallaves
enmig del Ter
amb la primera llum.



Agró blanc _ Egretta alba
Foto: Biel Perelló.

Edició del post a les 23:27.
Ja no sé si he vist un agró blanc o un martinet blanc. Juraria que no tenia la cua al cap...
La foto no correspon a l'Egretta alba (agró) sinó que és una Egretta garzetta (martinet).
Potser demà tornarà a emmirallar-se i m'hi podré fixar millor...

sense rumb ...

El vent a la cara i entre els cabells de bon matí.
La llum que cada matí arriba una mica més aviat.
El cel de colors matinals amb núvols rojos a l'horitzó.
Un corb marí volant, maldestrament, contra els corrents d'aire.
Tres que s'estan sobre tres branques al Ter, a l'alçada del Pasteral.
Unes quantes capcinades i uns ulls que lluiten contra la son.
RAC1 a les orelles en un dia que en Basté em carrega.
Hi ha dies que se'm fa soportable i d'altres tot el contrari. Enyoro, i molt!, en Bassas.
A Girona, de moment, el vent no bufa.
Les branques, de moment, es mouen tímidament.
Quan bufi amb ganes, estendré les veles i, segurament, prendré un nou rumb.

la vida és un carnaval ...

Esa abundancia desmedida, ese fluir salvaje, ese todo o nada del que hablaba el viejo loco con experimentado desprecio habrán sido quizá lo mejor... Tal vez todo lo demás -la cautela, la sabiduría, la cordura, la inteligencia- no valga ni un comino porque no está enardecido por la loca pasión de la juventud, ese extraño deseo que pretende salvar el mundo y al mismo tiempo consumirse a sí mismo, que quiere agarrar con las dos manos todo lo que el mundo le ofrece y que a la vez arroja a puñados todo lo que la vida le regala... Así que es mejor que empieces a hablar de manera más sosegada. El de hoy es un carnaval diferente, un contrato diferente, una cita amorosa diferente. Es el final de la juventud. Ahora empieza la edad madura del hombre, uno de sus momentos más sabios, como si fueran las cuatro de la tarde de un día de mediados de octubre.

Sandor Marai (Hungría, 1900-1989) _ La amante de Bolzano (fragment)

contradiccions ...

Escriure i llegir. Funciona més la segona opció que la primera. Llegint m'oblido de tot el que m'envolta. Hi ha hagut vegades que m'he oblidat fins i tot de menjar. Mentre llegeixo no penso. Mentida, sí que penso, però només sobre el que llegeixo i, quan passa, amb els paralel·lismes que hi pugui haver amb la meva vida. Ara, busco al mariner de Gibraltar, estem arribant a Sète via marítima. Escriure és una altra mena de teràpia, totalment diferent. O potser no tant. Pensant en que si escric de coses boniques, podré mantenir l'equilibri. Que si somric no m'estic traïnt, no estic traïnt a ningú. Que mentre la baldufa giri, no hi haurà cap problema. Escric més mentalment que de cap altra manera. Segons què no m'agrada deixar-ho palès, una mania com una altra. He començat i descartat pilons de posts. Les idees clares massa sovint s'enterboleixen amb les paraules. Els sentiments no els puc transmetre de cap manera. Vull coses i no sé com aconseguir-les. No és un voler i no poder, és un voler i no saber-ne. Un pas que potser ja fa massa que s'espera a ser donat, però el peu esquerre encara està suspès en l'aire i no decideix com recolzar-se. El dret ja fa tentines de tan aguantar l'equilibri. I sé que podria, temps ha en sabia. O potser només m'ho va semblar. Fa dos anys, o tres, estaria completament enfonsada. Ara no. Ara m'adono realment de tot el que he après i crescut durant aquest temps. Sóc capaç de mantenir l'equilibri, malgrat algunes vegades les baixades siguin prou vertiginoses. Però ja no em reprimeixo les ganes de riure, fer el pallasso, somriure... És inevitable que els sentiments es contraposin. És inevitable sentir una profunda tristesa per algú estimat i alhora una gran alegria per viure. Tot plegat, com diu un estimadíssim amic madrileny, en la justa mesura.

fulles ...

Siete mujeres se sentaron en círculo. Desde muy lejos, desde su pueblo de Momostenango, Humberto Ak’abal les había traído unas hojas secas, que él había recogido al pie de un árbol.

Cada una de las mujeres quebró una hoja, suavemente, contra el oído.

Una sintió un viento soplándole la oreja. Otra, la fronda que se hamacaba. Otra, un batir de alas de pájaros. Otra dijo que en su oreja llovía. Otra escuchó los pasos de un bichito que corría. Otra, un eco de risas. Otra, un rumor de aplausos.

Humberto me lo contó, y yo pensé: ¿No será que las hojas muertas susurraron, al oído de las mujeres, la memoria del árbol?

Eduardo Galeano _ La memoria del árbol

M'agradaria trencar una fulla i poder escoltar-ho tot.
I segurament no podria sentir ben res.
No és el mateix que quan et poses una curculla a l'orella i sents el mar, fins i tot l'olores.
Per poder escoltar el vent, els ocells, passes, rialles, pluja... hauria de trencar la fulla arran de nas.
Llavors fins i tot podria sentir com creixen les plantes...

any nou ...

Estaré dilucidando nubes. Tratando de ponerle a mi
corazón la mancha grande del amor. Llevándome en un
saco la lluvia junto con mis lágrimas y los poemas que
buscan mi medida, la tuya, y están sentados al borde de la
acera esperando que yo los recoja, que pueda sacarle a la
vida la gran respuesta, el mensaje, la diferencia entre una
vida y otra, entre un cielo y una tierra.

Estaré _ Gioconda Belli

Comença un nou any.
Dia u de l'any trenta-cinc.

tres anys i dos dies...

Acabo de recordar-ho.
Fa tres anys i dos dies que vaig obrir aquesta finestra.

Gràcies per ser-hi i per la paciència.

lluna plena ...

Torno a casa baixant pel carrer Major. No hi ha ningú al carrer. Només se sent la Leti, la boxer de la Sole, lladrant. S'ha girat un aire gèlid que em fa encongir dins l'abric, que havia sigut del pare. Apujo la bufanda perquè em tapi més les orelles i el clatell, avui porto els cabells recollits. Marxo amb el cap cot, mirant fixament a terra, i quan me n'adono, alço el cap i miro el cel. La lluna em sorprèn i m'enlluerna. Me la quedo mirant una bona estona mentre camino... i penso quantes persones potser estan fent el mateix...

91

Avui la iaia fa 91 anys.
Fa una estona li he portat una mandarina, només n'ha menjat tres talls.
Vols creure que amb només tres ja n'he fet prou?
Després ha agafat un calendari on, suposo que l'avi, li va marcant els dies.
Ara estaré enterada de tot l'any.
Dorm la majoria de temps i quan es desperta està totalment desorientada, no li lliguen ni hores ni dies ni presències.
Ara ja sabré en quin dia estem.
Avui a 10, iaia.
Somriem. Estira un braç i em dóna uns copets a l'espatlla. Amb prou feines la noto.
12, 14.
Somriem altra vegada.
Quants en faràs Neus?
35.
35... valga'm déu com passen els anys... 35...
Sí...
...
Tenies coses molt boniques...
...
... eres molt graciosa, vaia.
I m'explica un parell d'anècdotes de quan era petita, i jo m'esforço per no plorar...

madriz [3] ...

Neva a Madrid i, evidentment, surt a la tele. Al bar, quan hi vaig a esmorzar, de fet sempre, hi ha posada TVE1. Quines ganes de teletransportar-me! Quines ganes d'agafar el tren d'aquesta nit, el CostaBrava, i plantar-me a Chamartín demà a les 7 del matí! I passejar-me pel Retiro mudat de punta en blanc! La casualitat vol que llegeixi Favàritx i el somriure s'eixampla encara més i l'enyorança creix, encara, una mica més.
Sortint de treballar, torno a veure Madrid nevada. Agafo el móbil i escric un sms. "Que bonita se ve madrid bajo la nieve! besos!". I l'envio a l'A i al F.
No tardo en rebre dues respostes:
"Ya te mandaré fotimbis, aunke al retiro me da pereza ir. besos blancos" _ F
"Y que lo digas!! hacía muucho tiempo que no cuajaba asi. besos!" _ A
I durant uns segons, uns minuts, el temps que em permeto volar, sóc a Madrid.

De fet, sempre hi sóc una mica.

somiant...

Algú m'està ensenyant fotos. Són precioses. Impreses sobre paper brillant. Ocells, paisatges, mar... L'última que estem mirant, ell -perquè encara que no el veig sé que és un ell- i jo, és d'un cavallet de mar. Preciosíssim. I tot d'una ja no mirem una foto sinó que som dins el mar veient com el cavallet es mou. Seguint-lo amb la vista es adonem que hi ha un bitxo enorme al fons del mar, quasi a tocar nostre. Em fa por, però la curiositat pot més. A ell li fa por i no té gens de curiositat, perquè sento una estrebada cap amunt i m'arrossega per sortir de l'aigua. Amb la força que pugem la màscara se'm mig escapa i no puc respirar. Li vull dir que no estiri tant fort, que m'estic ofegant, que no puc aguantar gaire més... I d'un salt em quedo asseguda sobre el llit, encara espantada. Són les sis de la matinada. M'aixeco i m'atanso a la finestra. La persiana, com sempre està mig oberta. A fora no hi neva, tampoc hi plou. A fora no hi passa res. A dins l'ensurt passa i torno a dormir fins que sóna el despertador.

07/01/09

Un mantell blanc
cobreix tot el paisatge
fins l'horitzó.
la neu ho embelleix tot
i l'ànima s'eixampla.
.

Un mantell blanc
cobreix tot el paisatge
i jo somric.

.

elur [que vol dir neu]

Ara que l'any comença

No hi ha ningú que ens perpetuï. Totes
les quietuds i les inquietuds
tenen per límits una cambra closa.

Així s’explica el temps, i el fosc embruix
de percaçar-lo pels racons secrets
de nosaltres mateixos.

Més enllà
de temors i recances, s’obren sempre
blaus horitzons.

Res no pot desviar-nos
del curs del riu del viure, però basta
la voluptat d’estimar, perquè l’aire
dringui a cada mot, i s’allargassi
l’eco que ens fa, si més no, perdurables.


Tot el que tinc

Quin gener lent, de dies curts i freds!

Cauen ocells de la finestra a terra
i ja no veig que cap remunti el vol.
S'ajeu, feixuc, el capvespre, i neva
de dos dies ençà.

Tot el que tinc
són grans buidors que cada dia empleno,
tossudament, de mots que em justifiquen.


Neu

També la neu passarà
i tornaran els dies clars i oberts,
fonda, la vida
farà el seu curs immutable
i el temps transcorrerà
sense fer gens de cas dels desficis que ens xuclen i ens exalten.

I també passaran els dies clars,
i tornarà la neu,
tancant un cicle o obrint-lo tan se val!

Només nosaltres desapareixerem
i potser tot, per uns instants,
serà quasi perfecte.


Miquel Martí i Pol _ Els bells camins (1984-1985)

Malgrat que el gener està siguent pitjor que el desembre,
que avui remuntem una mica i demà la baixada serà desenfrenada,
que és un esforç constant buscar i robar somriures,
que l'angoixa ha tornat a niar al pit...
la vida hi és i s'ha de viure, mal que ens pesi.
Avui em moc entre la tristesa i l'alegria,
com una baldufa que no sap cap a quin cantó caure.
Però no us volia pas parlar de mi i les meves circumstàncies.
Avui no.
Avui els reis han portat neu.
De fet encara l'estant descarregant.
Avui el gener ja no és tan feixuc, almenys mentre miro per la finestra...

Tu (posa-li "èquits") i Jo (posa-li "àtxe") ...

Jo sóc Jo, Tu ets Tu.
Tu fas lo Teu, Jo faig lo Meu.
Jo no vaig venir a aquest món per a viure
d'acord amb les teves expectatives.
Tu no vas venir a aquest món per a viure
d'acord amb les meves expectatives.
Jo faig la meva vida, Tu fas la teva.
Si coincidim serà meravellós,
Si no, no hi ha res a fer.

Fritz S.Perls (1893-1970)

lògica pura ...

La gent que creu en Déu pensa que Déu ha posat els éssers humans a la terra perquè es pensen que els éssers humans són els animals més perfectes, però els éssers humans només són animals i acabaran evolucionant cap a un altre animal, i aquest animal serà més intel·ligent i tancarà els éssers humans en un zoològic, igual com hi posem ximpanzés o goril·les. O potser els éssers humans agafaran una malaltia i es moriran o hauran produït tanta contaminació que potser s'aniquilaran sols, i llavors al món només hi quedaran insectes, que seran l'animal més perfecte.

Fragment del capítol 199* de El curiós incident del gos a mitjanit _ Mark Haddon.

Contraportada:
(...)
El narrador, Christopher Boone, té quinze anys i pateix una forma lleu d'autisme. Sap molt de matemàtiques i poc sobre els éssers humans. Li agraden les llistes, els sistemes, la veritat...
Odia el groc, el marró i que el toquin. Mai ha anat sol més enllà de la botiga de la cantonada, però quan descobreix que algú ha matat el gos d'una veïna, decideix iniciar una investigació. Lluny de fracassar, la recerca de Christopher, que emula el seu admirat Sherlock Holmes _el model de detectiu obsessionat amb el distanciament i l'anàlisi dels fets_, qüestionarà ben aviat el sentit comú i el comportament dels adults que l'envolten.


Vaig acabar-lo l'últim dia de l'any. I no puc estar-me'n de recomanar-lo.

*Els capítols estan ordenats seguint només els números primers.

engrunes ...

foto: Setcases - elur

Mentre acaba d'esmorzar pensa que es podria endur les engrunes dins una bosseta, n'hi ha moltes i li semblarien malaguanyades si acabessin al cubell de les deixalles.
Just quan arriben a una font, passant per un camí pràcticament intransitable, degut a la neu gelada, les escampa entre el raig d'aigua i un banc.
Somriu mentre s'imagina un pit-roig disfrutant, com si fos un gran banquet, de les seves deixies.

dubtes i desig ...

Dubta entre entristir-se o preocupar-se. Ja van dos dies d'un nou any i no ha notat res estrany ni diferent. Bé, dic mentida, sí que ha notat que l'esquena no li fa tant mal, però això només té a veure amb el fet de que ha descansat prou. Porta tres dies menjant poc i amb poca gana, tres dies i potser ha fet, una mica ben fets, tres àpats. El seu estòmac ja no sap si està de cap per avall per una mica de grip intestinal o perquè ha decidit, altra vegada, ser el portaveu de sentiments i pensaments. Sincerament, preferiria que fos la grip, però ja no sap a què atenir-se. D'altra banda, l'última cosa que vol és posar-se malalta i voldria que només fossin nervis, d'aquells empipadors però passatgers.
Si pogués.. ai si pogués!... recularia en el temps. No pas gaire, només un dia o potser un dia i mig. El temps just per evitar les llàgrimes de la seva mare el primer matí de l'any.