la iaia ...

Ahir era la MaredeDéu del Carme.
La setmana passada em vaig trobar marcant-lo al calendari de la feina tot anotant mentalment que havia de felicitar la iaia, que si no la veia al matí, la trucaria a migdia... la iaia que ja no hi és.
Ahir, a mig matí, el cor em va fer un salt quan vaig recordar que era el seu sant i no l'havia felicitada. I se'm va encongir quan, ràpidament, vaig recordar que no hi era per felicitar-la.

La iaia era l'única persona que jo veia cada matí abans d'anar a treballar. La que si no em veia per la cuina a dos quarts de vuit, pujava per comprovar que no m'havia adormit. La que, molts caps de setmana, quan m'aixecava ben aviat per anar a voltar boscos, em mig renyava perquè no em quedava més estona dormint.

Tot això no ho enyoro, almenys no em sento enyorant-t'ho si no hi penso. Faig el mateix de sempre sense ella i no sento cap buit.
El buit el sento les vegades que he arribat a casa, amb la intenció d'ensenyar-li el que m'he comprat o d'explicar-li alguna cosa i m'adono de que he oblidat completament que ja no hi és.

Ahir va ser un dia amb llàgrimes als ulls sense vessar fins a mitjanit, que van caure lentament.