L'altre dia em van preguntar que perquè no tenia parella. Si era per convicció o per resignació. I és per la convicció de la resignació. Tinc una traça innata en enamorar-me de qui no m'haig d'enamorar.
Resulta que tinc el cabell tri-color. També m'ho van dir l'altre dia. Sembla que portis un bany de color. Ho vaig confirmar amb la meva estimadíssima cunyadeta. Jo sabia que era bi-color, castany i blanc, però es veu que no. També resulta que sóc el que en diuen a la perruqueria "rubia natural"... nàfent.
Seré completament sincera i us diré que em fa ràbia que em diguin que sóc dolça. La Dolça Neus. Us en recordeu de la Dolça Neus?
El divendres 26 d'aquest mes que ja s'acaba, estava llegint el diari i prenent un cafè amb llet calentó, tot esperant l'hora de l'entrevista. I quina va ser la meva sorpresa en llegir al Punt Diari, que la Cambra de Comerç de Girona diu que la Garrotxa té massa parc natural. Com es paeix això? és enveja, potser? I a sobre van tenir la barra de venir a dir-ho a Olot. Que s'han de fer més polígons industrials, deien. Però si quasi n'hi ha un per poble!!!! Putus calers.
Quan explico que a la nova feina treballaré amb una família, pare, mare i fill, la pregunta que tothom em fa... a que no sabeu quina és?
I què tal és el fill? doncs us ho diré: esquerrà!
I aquí tornem a l'apasionant món de la parella. Que no és que jo no vulgui tenir parella. Coi, sí que en vull. Vull arribar a casa i que m'hi esperin, o jo esperar a algú. Vull tenir un còmplice-amic-amant-company. I vull ser còmplice-amiga-amant-companya. El que no vull és que la gent tingui la pressa que jo no tinc.
Em fa il·lusió tornar a passar els dies per Girona. Després d'haver-hi viscut quasi 3 anys, sempre l'he enyorada. Olot està bé, però és diferent. Girona està viva a totes hores. I no sabeu amb quina fal·lera espero entrar un dia d'aquests a l'Angelot.
Diré també, que enyoro a l'Escarabat (espero que ningú l'hagi trepitjat, eh?) i en Propde40.
Au.
.
desconnexions ...
ocres ...
embolcalla d'ocres
el meu paisatge.
i jo rumio haikús i tankas i no me'n surto...
.
sense títol ...
Un sms a la M. La resposta positiva, em puc quedar a casa seva aquest cap de setmana. Paisatges urbans. Arbres de color de tardor. Un refugi.
Una entrevista de feina. Simpatia recíproca nascuda després d'una conversa. Els agrado, m'agraden. Conec el món on treballen, més del que es pensaven. Aparquen la resta de candidats i quedem en que el dia 5 començo. Alegria, satisfacció, orgull... que mica en mica, a la que he tingut temps per pensar, es transformen en pànic. Pànic en haver de conduir cada dia per anar a treballar. Pànic a haver de començar altra vegada de bell nou. Pànic a tenir massa hores a migdia per poder pensar i no fer res. Pànic a tot i a res. Por a no tenir temps. Angoixa i pànic i ganes de plorar...
Sóc capaç de fer-ho, ho sé. Només m'ho haig de proposar. Sé que només depèn de mi que la meva vida no sigui com abans, casa-feina-casa-feina-casa-feina... Sé que encara no hi ha res decidit, que després de 15 dies, si la simpatia inicial no perdura, si no sé fer la feina, me'n torno a casa i aquí no ha passat res. Només un orgull ferit.
També sé que si faig cas al pànic, em faria enrera i triaria opcions més fàcils, però no puc fer-ho. Després de 8 mesos amagant-me de la realitat no puc fer-ho.
I no tindré gaire temps i potser gaires ganes de passar per aquí... o potser en tindré més que mai. Doncs aquest refugi és realment impagable. Tenir-vos per aquí és impagable.
I no dic res més, perquè si continuo desvariejaré encara més... i ja m'està costant centrar els pensaments... i tampoc vull ser l'elur-calimero.
.
rodant ...
Creuem la frontera, imposada, de bon matí. El sol encara no ha sortit. I ens arribem a una fageda esplèndida, preciosa, on fem fotos i passem fred. Fred agradable, del que et fa sentir viva, que et gela les orelles i el nas i les mans. Enmig de la catifa de fulles ocres hi corre un rierol... la catifa ens cobreix fins a mitja cama.
I tornant... tornant ha passat tot. Conduïa jo, el meu supermegafiori, m'agrada aquesta paraula... I en una rotonda, després de creuar de nou la frontera imposada, ens para la Guardia Civil. Buenos Días. Bon dia. ¿De dónde sois? D'Olot. Pueden seguir. I em disposo a fer la rotonda, quan veig a l'altre que em diu que ¡Pare! ¡Pare! ... i parada a mitja rotonda me'l miro esperant el què... i em diu que la roda del davant no va gaire fina, que segur que li falta aire.
Merda! quan el nen ha dit segur que hem punxat no s'ha equivocat.
I ens hem parat. I he canviat la roda. Que podríeu dir, i què? però una servidora fotia una eternitat que no conduïa i encara menys canviava rodes punxades. I no sé perquè hi ha gent que en fa tot un drama, canviar una roda només requereix paciència, un germà que et vagi dient el que has de fer, no tenir manies a l'hora d'embrutar-se les mans, ser capaç de moure dues rodes sense ajuda i sobretot saber on és la de recanvi o en el meu cas tenir sort i trobar-la tot buscant una altra cosa.
I hem arribat a casa, ens hem fet el dinar que ja està paït i quan he pujat al cotxe per anar a treballar, estava mort. Completament mort. M'he deixat els llums encesos!!!
Sóc un cas... ais...
.
cicatriu ...
Té una cicatriu. Poca gent la veu. De fet, ella està convençuda de que només hi ha un parell de persones a la seva vida que la saben, que la coneixen i que quan li fa mal, la hi veuen.
Sovint la molesta, durant uns minuts o potser unes hores. En fa el mínim cas possible, totes les cicatrius marquen canvis de temps. A vegades li cou durant un parell de dies... i tot i no voler-ho, acaba recordant com va anar tot. La confiança, l'excés de confiança i de cop i volta, la caiguda. I la ferida. I el dolor. I el temps que va tardar a cicatritzar.
Però tampoc pot, i no vol, obviar com n'era de bonic el paisatge, com va valer la pena caure, perquè per caure primer va haver de pujar. I totes les pujades tenen la seva recompensa, encara que a voltes ens sembli minsa.
I avui, que li feia cuïssor la cicatriu, just avui, s'ha trobat sense ni adonar-se'n davant el mateix paisatge.
Paisatge que enyora i que intenta oblidar en la mateixa mesura.
.
vetlla ...
Voldria escriure sobre moltes coses...
però no em surten les paraules...
avui, novament he entrat al laberint-espiral...
i prefereixo deixar-vos amb unes paraules del Neruda, precioses.
"Sentir el cariño de los que no conocemos, de los desconocidos que están velando nuestro sueño y nuestra soledad, nuestros peligros o nuestros desfallecimientos, es una sensación aún más grande y más bella, porque extiende nuestro ser y abarca todas las vidas." _ Pablo Neruda.
.
espiral ...
Perquè m'atrauen les espirals?
.
fred ...
Tinc fred...
Jo volia que arribés el fred i ara en tinc. A fora, però, no en fa. El tinc ficat a dins, fred de peus, a l'esquena, a les mans, al nas...
Aquesta nit volia somniar coses boniques, però he tingut un malson, una història ben estranya. No sé si abans he somiat res bonic, no ho recordo. Només sé que m'he despertat amb fred i he hagut de posar la bata damunt el llit, m'he hagut d'embolicar amb la manta... i llavors he tingut el malson. En dic malson perquè hi passaven coses molt rares, però no sé ni si m'ha inquietat el son. Una invasió extraterrestre, però que resulta que no és extraterrestre sinó que algú crea uns éssers híbirds que ho arrasen tot... i jo m'amago, embolicada amb un mantell, la meva pashmira (s'escriu així?) de l'Índia... i em veuen però no em descobreixen, doncs el mantell ha anat caiguent i algú l'ha recollit i m'ha embolcallat de nou... i la lluita final acaba amb riures.
I m'he llevat amb fred. Fred de peus, fred a l'esquena, fred a les mans, fred al nas...
I ja que tinc fred... doncs ballo damunt el gel... i me'n vaig a llegir una mica davant la llar de foc... amb el gat a la falda...
.
vents ...
Maria Mercè Marçal
Estranya companyia que m'abraces
al punt més alt de l'alta solitud
per on navego amb barques d'alegria
ullpresa d'heura.
T'obres camí en un laberint de runa
que l'aigua escala amb fletxes de tendresa.
L'enforcall de la sal covarà en guerra
l'ou del creixent?
No sé on són els confins del viatge.
La mar és el marjal on grano, oberta
als tretze vents de la terra, amb el cos
florit de lluna.
I hi cerco signes, alfabets d’arrels
per confegir-te un nom que no t'escanyi.
Per bastir-te una casa que no et segui
veles ni rems.
.
madrit ...
Fa dies que penso que l'hauria de trucar i no ho faig.
Tinc un munt de fotos per passar-li i no sóc capaç de fer-ho, encara en tinc la meitat per processar.
L'altre dia la vaig veure connectada i no vaig obrir-li conversa.
Penso que li podria enviar un mail, però tampoc ho faig.
També penso que li podria enviar un regalet al meu amoret, el seu fill, i tampoc ho faig.
Penso en ella i en el seu fill. En els dos parells d'ulls verds que em tenen el cor robat. En els seus somriures. Hi penso molt sovint. Molt.
Els estimo. Els enyoro.
Avui tornava a estar connectada. Avui li he obert conversa, una mica a contracor. Li he dit, vull trucar-te però no ho faig. A ella li passa el mateix. Estem lluny i voldríem veure'ns sovint. Com que no pot ser, doncs ni veure'ns, ni trucar-nos. Una mena d'escut contra l'enyor. I és que tinc la sensació de que si truco, encara els enyoraré més. Després de sentir-los la veu i el riure, necessitaré abraçades i petons i pessigolles i jocs i converses profundes i de banals i ...
I és el que em passa ara.
Els estimo. Els enyoro.
... pero siempre hay un sueño que despierta en Madrid ...
.
riu...
Arribant d'Olot, amb una moderada alegria amb ganes de desbordar-se, faig una trucada.
-Hola, on ets?
-Hola!! Al Molí dels Murris. I tu?
-A casa.
-Què fas ara?
-Res.
-Doncs et passo a buscar i anem a fer fotos al riu.
-Perfecte. Vaig a canviar-me.
I em calço els pantalons de tardor-hivern per anar a bosc i les xiruques i una samarreta vella i una jaqueta de xandall. Arreplego la càmera i el trípode i l'espero.
I repetim excursió. I com sempre passem enmig de bardisses fins que no hem pogut avançar més. I finalment fem el més normal, que és baixar per allà on la natura encara no ha recuperat el domini dels camins. I ens passem una hora fent fotos a l'aigua, gaudint del paisatge, la tranquil·litat, el so de l'aigua i els ocells, parlant de fotografia, dels reflexes, de les fulles, admirant com van caient lentament les seques damunt el riu, que baixa amb poca aigua però amb la suficient per satisfer-nos.
Sempre m'han agradat les excursions amb el meu germà.
a vegades ...
noms ...
... muralles, esglésies, escales de cargol, paisatges, pedres centenàries, escales, ponts, riu, ratpenats de nit, paisatges, Pirineus nevats a l'horitzó, sis voltors en plena migració, més paisatges, castellers, ratafia, càmera compartida, pont de Besalú, portes tancades, fresca, riu, ratpenat en ple dia...
... una chaqueta olvidada... ay... a saber dónde tendrías la cabeza!!!
... riures, complicitats, pessigolles, jocs...
... em quedo amb...
la Su, en Natxo, l'Unai, en Jordi, l'Esther, la Laia, l'Oriol, en Pere, la Sònia, la Mònica i en Víctor.
Pels somriures, les mirades, la complicitat, el bon humor, les pessigolles, els jocs, els riures, els acudits, les preses de pèl, la companyia... sobretot la companyia.
Gràcies!
.
hores? no pas...
Cap de setmana sense rellotge.Millor dit, sense hores.
Només demà i dissabte, una de concreta per trobar-nos.
Després només somriures i complicitats.
I riures i bones vibracions.
Potser arreglarem el món... potser no.
Tampoc cal demanar impossibles, tot i que seria posar-nos-hi.
Som xulos, sí. I què?
Bon cap de setmana a tothom!
Petons, petonets i petonassos a repartir!
I no feu bondat, que és avorrit!
.
ara sí...
Que tens febre durant dos dies? no passa res.
Que tens el cos adolorit de per tot arreu i sembla que coves una grip? no passa res.
Una s'aixeca abans de que es faci de dia. A les 7 enfila cap als Aiguamolls. Amb el temps relativament estable fins que arribem a Sant Pere Pescador. Comença a ploure. Es passeja sota la pluja. Agafa fred tot guaitant més d'un centenar de cigonyes, mitja dotzena de flamencs, bernats pescaires, incomptables ànecs collverd, fredelugues precioses, tèrrits i limícoles (tots iguals), daines precioses, un mascle amb unes banyes impressionants, una que anava coixa perquè li faltava una part de la pota, munts de gavians, un parell d'arpelles esvalotant l'aviram... un blauet il·luminant el matí. I mentrestant, surt el sol. I ens passegem amunt i avall esperant veure alguna raresa, però no hi ha sort. En tenim una altra, poder contemplar els cavalls tranquil·lament. Patir calor. Compartir l'entrepà d'esmorzar. Fer un munt de fotos (el nen m'ha deixat el 400). Intentar caçar una libèl·lula o espiadimonis, vés a saber. Esquivar una colla d'escolars cridaners. Acabar el passeig quan comença a ploure de nou i el sol encara brilla.
Arribar a casa del nen. Compartir el dinar. Anar fins a casa amb el temps just per canviar-me. 4 hores de feina. I una xafegada de les bones. Sortir quan només cauen 4 gotes mal comptades i passar pel camí on hi ha més aigua. Arribar amb els peus xops, les sabates degotant, els mitjons amarats. Canviar-se ràpid i seure en una taula amb un parell d'amigues, a parlar, a mirar-nos, a riure, a posar-nos al dia. Feia temps que no ens vèiem...
I fins no fa pas gaire. Plovent desde fa unes 3 hores, alegrement, sabent-ne. Regalant algún llampec que il·lumina l'estança i el seu tro corresponent que fa trontollar els vidres. I plou i estic cansada, però contenta. Ara sí, ara fa tardor. Fa fresqueta. Potser es faran bolets...
.
Che ...
Palabras del Che.
Revelaciones. 365 pensamientos. América Latina.
.
mirades...
-Tens plans per dissabte?
-No...
-Doncs ara sí. Què et sembla si anem a sopar i una mica de marxeta?
-Perfecte!
I ens trobem dissabte a la nit. I anem a sopar. I anem a fer el toc, el tap, el beure, al pub.
I riem mentre baixem a Girona, mentre sopem, mentre parlem a crits per l'excessiu volum de la música.
I em sorprèn sorprendre una mirada encuriosida enmig de la gent, per sobre del soroll...
.
camins...
Dom Hélder Câmara
Revelaciones. 365 pensamientos. América Latina.
.
ahir...
Els núvols d'un gris avorrit,
donen pas a una estona
d'estiu fora de temporada.
La tarda es fa vespre abans d'hora
i el cel es pinta de grisos contrastats.
Arriba la pluja,
amb un nàfent totalment garrotxí.
Cadenciosa, sense presses,
regalant carícies i llampecs.
I el cel besa la terra...
tot és gris, tot és aigua,
tot és música mentre dura el bes.
.
gris...
Fa un dia gris. Els núvols són d'un gris uniforme, sense cap gràcia. Ahir tenien diverses tonalitats, més fosques i més clares i era bonic encantar-s'hi. Avui no. Avui la llum és grisa i feridora. Fa dies que hauria de ploure. Fa massa dies que no plou.
La terra, el cos i l'ànima ho reclamen.
La terra està seca, assedegada.
El cos cansat i adolorit.
L'ànima neguitosa.
Avui no trobava la música adient. Necessitava música, cada dia en necessito. Però no m'estava res bé. Algunes massa tristes, altres massa alegres...
I me n'he anat a comprar, distreta amb els meus pensaments, fins que he aixecat el cap i he mirat les meves muntanyes.
Massa dies d'introspecció m'han fet oblidar d'admirar el que m'envolta.
I he recordat, que malgrat la temperatura, la manca d'humitat a l'aire, la manca de pluja, la manca de bolets... som a la tardor. I que alguns arbres, més llestos que nosaltres, estan fent la muda de colors. I es vesteixen de gala abans de l'hivernació. Com una gran festa de comiat fins la primavera, on esclataran amb verds renovats.
I recordo que és temps de migració. És el temps dels nòmades del vent... i arribant a casa he posat la meva banda sonora. I ara, m'estan acompanyant la música i els cants d'ocell...
I volo... un xic més amunt... un xic més enllà... tot buscant la pluja.
.
fer el llit...
1.- Treure el gat.
2.- Posar-lo suaument damunt de la butaca.
3.- Posar el llençol de sota tot apartant el gat.
4.- Treure el gat.
5.- Posar-lo altra vegada sobre la butaca.
6.- Posar el llençol.
7.- Treure el gat.
8.- No perdre la paciència i somriure, tot posant el gat sobre la butaca.
9.- Posar la vànova barallant-me amb el gat...
10.- Acabar de fer el llit amb el gat estirat al damunt.
La qüestió seria... d'on trec jo tanta paciència?
.
l'home de la poma...
Com cada dia, quan va obrir l'ordinador, es va connectar al bloglines. I un somriure se li va dibuixar als llavis. Hi havia novetats a Relats conjunts!
Es va afanyar a obrir el bloc i el somriure se li va eixamplar a tot el rostre. Magritte! Com li agradava el Magritte, els seus quadres fets sense cap significat pel pintor i amb tants missatges per l'observador.
I va començar a rumiar. A pensar en l'home de la poma.
Son of man.
Son of man... son of man... i recorda una cançó... Son of a preacher man...
I l'escolta... potser li donarà alguna idea... potser no...
I li dóna voltes a l'home. A la poma...
Un home aparegut en somnis que li ofereix una poma...
Un home sense rostre que fa olor de poma...
I no hi ha manera... no se li acut ben res.
Si se li aparegués un senyor com aquest en somnis li faria por. És poc natural, massa tibat, massa mudat...
La idea no l'acaba de convèncer.
I per més voltes que li dóna, no se'n surt.
L'home de la poma ja està marejat. La poma, a aquest ritme acabarà siguent compota.
Massa voltes.
I passa una nit estranya. Despertant-se una i altra vegada. I no recorda si ha somniat amb l'home de la poma... però sí que li dóna voltes a cada pausa del son. I res...
El pensament vaivé entre l'home de la poma i l'home de la xocolata negra...
Oh... una poma amb xocolata desfeta, deu ser bona? potser ho hauria de provar...
I no es pot concentrar ni en l'home ni en la poma... el pensament fuig rera la xocolata...
Deu ser dolça la poma?
Potser àcida?
Com deu ser l'home que hi ha al darrera? dolç? àcid? agradable? cínic?
Pot ser de tantes maneres una poma...
Pot ser una sorpresa a cada mossegada. Ben bé com un home.
.
